De Raspall a Botey,

Granollers estils de fer ciutat

L’arquitectura  es quelcom més que un art, és una expressió de la nostra societat que s’identifica amb els temps que vivim. Fora de la critica arquitectònica feta per arquitectes poc són els aspectes que és comenten sobre els edificis que ens envolten, que provingui  la resta de la societat.  Des del que moviment d’arquitectura moderna va triomfar a les escoles d’arquitectura i imposar un model d’arquitectura global amb frases tan generalistes com “menys és més” de Mies van de Rohe, “ornament i crim” d’Alfred Loos,  l’arquitectura moderna ha envaït els nous edificis urbans amb menys o mes fortuna, a gairebé qualsevol punt del planeta des de Xangai a Granollers.

Mentre arquitectes com Le Corbusier,  veia en les places dures i grises de ciment, un jardí, la concepció de la resta de la població que no va estudiar arquitectura, no entén aquest tipus d’intervenció de la mateixa manera. Però com el disseny de les nostres ciutats ha estat fruit d’un gran despotisme il·lustrat, es poc comú consultar a la ciutadania sobre les intervencions realitzades, l’estil funcionalista s’ha imposat amb menys o mes fortuna tant la perifèria de la ciutat així com en alguns centres històrics. Però hi ha un efecte més enllà de la percepció estètica de la arquitectura, el disseny urbà implica moltes més disciplines. 

A  Granollers, podem trobar dos  arquitectes que han donat forma i identitat a la nostra ciutat. Un d’ells, és Manel Raspall que va deixar l’empremta modernista a tot el Vallès Oriental, podem trobar les seves obres  a poblacions com La Garriga, Cardedeu o l’Ametlla el Vallès, però també a Granollers. Malauradament part d’aquesta obra es va perdre i va estar a punt de desaparèixer completament als anys 70 (http://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_Joaquim_Raspall_i_Mayol). Els seus edificis formen part de la identitat de la ciutat, i són destacats tant per visitants com pels habitants de Granollers.  Un altre arquitecte que ha creat tendència ha estat Josep Maria Botey, que ha deixat empremta amb dos edificis com el Museu de Granollers o el Teatre municipal, ambdós son exemples d’una arquitectura molt sobría i funcional, sense colors amb ciment armat que destaca l’estructura de l’edifici pers sobre de tot. 

Seguint aquesta tendència d’arquitectura moderna,  una de les darreres adquisicions de la ciutat és la peatonalització de Joan Prim. Pocs troben aquesta intervenció encertada, tant pel disseny massa trencador com inadequat sobre un carrer històric com el carrer major de Granollers, que es podria equiparar a la via Emilia al nord d’Itàlia, que recorre les ciutats històriques de Parma o Mòdena. Aquesta intervenció per molts desencertada, va crear una plataforma al facebook que defensa un Granollers amb mes color amb menys gris (http://www.facebook.com/groups/107428515948433/). 

El resultat de tot el procés que ha viscut Granollers, durant els anys de  bonança i boom immobiliari a l’estat espanyol, ha estat el guany de nous equipaments i edificis residencials, sense ocupar nou sol, impulsant el creixement en densitat.  La densitat per si sola no és sinònim de bon urbanisme, és pot densificar la ciutat amb una trama tipus eixample, com al Raval o com a la Mina,  és necessita un bon disseny urbà per definir aquesta densitat urbana. El darrer llegat arquitectònic introduït a Granollers,  destaca pel seu funcionalisme, però també per la falta d’imaginació, falta d’ornamentació, sense color, la Granollers d’avui dia és més moderna però  més banal, més avorrida però que podria sortir a les revistes d’arquitectura. 

Granollers és també més metropolitana, però també més impersonal, és fruit del tractament  d’un disseny urbà  esquizofrènic, desmembrar el centre històric amb fanals i façanes minimalistes mentre  construïm un nou centre comercial a la perifèria recreant una arquitectura històrica com a la Roca Village. Allò que es tradicional es torna modern i allò que hauria de ser modern es torna tradicional.

Les ciutats en l’era de la globalització han de diferenciar-se de la resta i defensar la seva personalitat, han de tenir el seu capital en empreses de base local, en la economia del  coneixement, o en el disseny urbà de qualitat.  Si Raspall dona identitat i localisme, Botey dona integració en un mon global i impersonal. Reduir el debat a una qüestió estètica és un error, la ciutat no és nomes  això, és encara molt més, és on es juga el desenvolupament econòmic  del segle XXI si fem cas a economistes de reconegut prestigi com Paul Krugman, Nobel d’economia o Richard Florida, autor de “creative Class”. Tots ells destaquen com la manera en la que construïm les ciutats te una gran incidència sobre el desenvolupament econòmic. El paisatge no és l’element més important per la economia però tampoc és nomes una qüestió estètica.

La ciutat fa temps que és multi funcional però la continuem construït amb arquitectura funcionalista,  per això el gris o el blanc ja van bé, però la ciutat i més dins un centre històric està ple d’usos, entre ells els recreatius, residencial, transport, treball i per això necessitem més colors i tonalitats.

Desprès de reduir les ciutats a autopistes, centres comercials i casetes adossades, els Estats Units, el principal país creador de tendències està patint un gran retorn a la ciutat i desenvolupant nous com el “Placemaking” creadors de llocs, on el disseny de la ciutat és torna molt més obert i democràtic.

El resultat és que barris i ciutats oblidats en l’època d’esplendor dels centres comercials tornen a revifar, gràcies entre d’altres al paper d’un disseny urbà més democràtic que dóna identitat a un entorn que l’havia perdut. Això és el que va fer en el seu moment Raspall, definir una identitat a traves de l’arquitectura al Vallès Oriental, fet que l’arquitectura moderna no he aconseguit entre el “copy and  paste” de La Roca i el funcionalisme de Botey, hi ha molt mes espai per mes colors, llums, façanes, disseny, materials i imaginació per les ciutats, amb tant història com Granollers. La transformació de la nova ciutat necessita de noves eines i visions a les preestablertes, ja que molts dels principis que regien la lògica economia mundial estant canviat per tant també ho han de fer lògiques nacionals com la practica de d’urbanisme a l’estat espanyol, per sort ja existeixen bons exemples que estan en marxa, tant de bo puguem seguint repensant i construint millors ciutats sense caure un altre cop en el parany de la lògica més neoliberal.

Àlex Vaquero 2012