Amid a frenzy of car buying, the Chinese are losing the race for traffic space, but it’s not too late for them to take another road.
Share and Enjoy:
By Melinda Burns
View Comments | PRINT | E-MAIL
Can China Avoid Getting Stuck in Traffic?
Transportation experts say there's barely enough space on the roads in China's largest cities for the 35 million cars that were bought during the past decade of frenzied consumerism. (Remko Tanis/Flickr.com)
Related Stories
* Just How Bad Is the Air in Beijing?
* A Road Less Traveled
* Buildings Could Help People Breathe Easier
* Taking the ‘Free’ Out of Freeways
* Changing Lanes
The new Great Wall of China is the “Great Wall” of cars stuck in city traffic, researchers say, and it will take more than restrictions on new license plates and car registrations to break the gridlock.
The problem is, there’s barely enough space on the roads in China’s largest cities for the 35 million cars that were bought during the past decade of frenzied consumerism, according to transportation experts at the University of California, Berkeley, and Massachusetts Institute of Technology.
In the ancient capital city of Xi’an, home of the buried armies of terracotta warriors, Lee Schipper said the joke is that if you want to drive in through the North Gate, you call your friend who’s leaving through the South Gate, so you can arrange to take his place. Schipper is a senior project scientist at UC Berkeley’s Global Metro Studies Center and a co-author of a 2010 study on China’s crowded cities.
“The number of cars is going up much faster in China than the length of the roads in the cities,” Schipper said. “The greatest ‘communist’ society ever invented doesn’t know what to do. That’s what worries me. Cars are not something any kind of government can easily control if they’re cheap to buy and cheap to drive.”
In Shanghai, a city of more than 20 million where new car registrations are restricted to 6,000 monthly, commuter traffic has slowed to 6 to 10 miles per hour, well under the speed of a bicycle. The traffic’s a mess, even though only 20 percent of all daily trips in Shanghai are by car, compared to 80 percent in U.S. cities. For the majority of Shanghaians, who are walking or biking or waiting at the bus stops, it means breathing in a lot of bad air.
“It’s what I call hyper-motorization,” Schipper said. “China’s cities have expanded to make room for cars, but congestion levels have spiraled upward and average speeds downward. Things freeze up regularly.”
Building more roads and adding lanes, as China is doing, will not solve the problem, Schipper said. The amount of urbanized land in Beijing has tripled since 1990, but now commutes are longer. China could build more cities, but the new roads would fill up quickly, too.
Schipper and co-authors Wei-Shiuen Ng and Yang Chen, Ph.D. students at UC Berkeley and MIT, respectively, suggest that China has a window of opportunity to solve its traffic woes before car ownership jumps much higher. If China were to hike its fuel tax on gasoline, levy tolls at rush hour, raise parking fees, encourage compact development along bus lines, and give up more road space to cyclists and fast bus routes, it could get the traffic moving and avoid potentially much worse gridlock, the researchers found.
“Every motorist should know what it really costs to bring a car into a zone where land space is scarce,” Schipper said.
Most people in China still travel by bus, bike or on foot. There are only 18 private vehicles for every 1,000 Chinese – roughly the level of ownership back in the 1920s in the United States. Today, there are 740 private vehicles for every 1,000 Americans. The average resident of China travels only 600 miles per year by bus, train, car or plane, compared to 15,000 motorized miles per capita for Americans.
But China is now the top auto market in the world, having surpassed the U.S. in sales in 2009. Last year, General Motors Co. sold more cars in China than in the U.S. If current trends continue, the research shows, China can expect 146 million private cars by 2020, or four times the number it has now.
“My role is not telling China what to do,” said Schipper, who has traveled to the country 20 times in the past decade to talk to city and transportation planners. “I can point to the consequences of what they do. The present path in China is towards more and more cars. Smaller towns of under 2 million people are not as crowded, but then people flee to the smaller towns and they get gummed up, too.”
This month, Beijing officials launched a lottery for new license plates to restrict new cars in the city to 240,000 in 2011. Last year, more than 700,000 cars were sold in the city. But the measure may backfire, Schipper said. Beijing residents rushed to buy 20,000 cars the day before the lottery went into effect; and people will likely drive their cars more now, sharing them with family and friends. Events such as the 10-day, 60-mile traffic jam on the outskirts of Beijing last summer could become more common.
A number of Chinese cities, including Beijing, are building rapid transit systems in which buses can travel in segregated lanes with priority at intersections. But these efforts to boost mass transportation are being overwhelmed.
“The Chinese don’t have much time,” Schipper said. “The longer they wait or take missteps, the harder it will be to recover. More and more consumers will be used to owning and using cars, and city development will be distorted increasingly towards a car-oriented pattern. The experience from nearby cities in Asia — Bangkok, Jakarta and Manila, to give three notorious examples — suggest that recovering from this pattern will be very, very difficult.”
No Urbanisme // Nou Urbanisme nourbanisme@gmail.com
lunes, 14 de febrero de 2011
Un estudi constata que en 53 carrers del Barri Antic hi viuen més estrangers que autòctons
Un estudi constata que en 53 carrers del Barri Antic hi viuen més estrangers que autòctons
La mitjana és del 50,1% de veïns immigrants, tot i que en una vintena de carrers és més elevada i fins i tot arriba al 100% |
Un estudi titulat Immigració i segregació residencial a Lleida, elaborat per Pablo Petreñas, professor d'un centre educatiu de la capital i estudiant del màster migracions i mediació social de la Universitat de Lleida, constata que en 53 carrers del Barri Antic hi viuen de mitjana més estrangers que autòctons. D'aquesta manera, superen el percentatge de població estrangera del conjunt del Centre Històric, del 43,3%, i del global de la ciutat (21,1%). L'informe cita dades del padró del 2009 i assenyala que un 49,9% de residents en aquests 53 carrers són autòctons i un 50,1%, immigrants, dels quals un 9,9% són marroquins, un 9,2% romanesos, un 1,6% colombians i el 29,4% restant, de diferents nacionalitats. En una vintena d'aquestes vies, el percentatge d'estrangers supera la mitjana i, en una, arriba fins al 100% (el carrer Sant Anastasi). El segueixen, per ordre de percentatge més elevat, els carrers Rastro, amb un 91,7% de residents immigrants, Nou (88,9%), Companyia (85,4%) i Panera (75%). En canvi, en altres carrers amb molt pocs veïns, l'índex d'estrangers és molt baix o fins i tot nul (vegeu el desglossament).
L'autor afirma a l'estudi que "es pot considerar una certa part del Centre Històric com un gueto d'estrangers, tenint en compte el percentatge de població i les condicions d'habitatge i socials que presenten". No obstant, destaca que només se centra en la quantificació de la segregació espacial dels immigrants, sense analitzar les conseqüències socials d'aquest fenomen. L'informe també estudia la distribució residencial dels tres col·lectius d'estrangers més nombrosos a la capital: romanesos (4,14% de la població), marroquins (3,43%) i colombians (1,06%). Segons l'estudi, el 7,5% dels originaris de Romania resideixen a la zona de rambla de Ferran-Estació; un 6,3%, al Barri Antic; un 5,5%, a Príncep de Viana-Clot, i un 5,2%, a Balàfia i Cappont. Així mateix, un 9% dels marroquins viuen al Centre Històric; un 7,8%, a rambla de Ferran-Estació, i un 5,2%, a la Mariola. Els colombians estan més repartits i els percentatges més elevats són al Barri Antic (1,7%) i Universitat (1,5%). Per contra, els barris amb menys estrangers empadronats, on gairebé no en viu cap, són Llívia i Ciutat Jardí.
diari segre
Un estudi constata que en 53 carrers del Barri Antic hi viuen més estrangers que autòctons
La mitjana és del 50,1% de veïns immigrants, tot i que en una vintena de carrers és més elevada i fins i tot arriba al 100% |
Un estudi titulat Immigració i segregació residencial a Lleida, elaborat per Pablo Petreñas, professor d'un centre educatiu de la capital i estudiant del màster migracions i mediació social de la Universitat de Lleida, constata que en 53 carrers del Barri Antic hi viuen de mitjana més estrangers que autòctons. D'aquesta manera, superen el percentatge de població estrangera del conjunt del Centre Històric, del 43,3%, i del global de la ciutat (21,1%). L'informe cita dades del padró del 2009 i assenyala que un 49,9% de residents en aquests 53 carrers són autòctons i un 50,1%, immigrants, dels quals un 9,9% són marroquins, un 9,2% romanesos, un 1,6% colombians i el 29,4% restant, de diferents nacionalitats. En una vintena d'aquestes vies, el percentatge d'estrangers supera la mitjana i, en una, arriba fins al 100% (el carrer Sant Anastasi). El segueixen, per ordre de percentatge més elevat, els carrers Rastro, amb un 91,7% de residents immigrants, Nou (88,9%), Companyia (85,4%) i Panera (75%). En canvi, en altres carrers amb molt pocs veïns, l'índex d'estrangers és molt baix o fins i tot nul (vegeu el desglossament).
L'autor afirma a l'estudi que "es pot considerar una certa part del Centre Històric com un gueto d'estrangers, tenint en compte el percentatge de població i les condicions d'habitatge i socials que presenten". No obstant, destaca que només se centra en la quantificació de la segregació espacial dels immigrants, sense analitzar les conseqüències socials d'aquest fenomen. L'informe també estudia la distribució residencial dels tres col·lectius d'estrangers més nombrosos a la capital: romanesos (4,14% de la població), marroquins (3,43%) i colombians (1,06%). Segons l'estudi, el 7,5% dels originaris de Romania resideixen a la zona de rambla de Ferran-Estació; un 6,3%, al Barri Antic; un 5,5%, a Príncep de Viana-Clot, i un 5,2%, a Balàfia i Cappont. Així mateix, un 9% dels marroquins viuen al Centre Històric; un 7,8%, a rambla de Ferran-Estació, i un 5,2%, a la Mariola. Els colombians estan més repartits i els percentatges més elevats són al Barri Antic (1,7%) i Universitat (1,5%). Per contra, els barris amb menys estrangers empadronats, on gairebé no en viu cap, són Llívia i Ciutat Jardí.
diari segre
Un estudi constata que en 53 carrers del Barri Antic hi viuen més estrangers que autòctons
lunes, 7 de febrero de 2011
La Construcción y los NINIS
El auge del ladrillo disparó el fracaso escolar en España
El 31% de los jóvenes no termina la Educación Secundaria Obligatoria, según un informe de la Comisión Europea
D. BASTEIRO / A. FLOTATS Bruselas / Madrid 01/02/
España dobla la media europea en abandono escolar
La crisis llegó a la educación mucho antes que los problemas financieros o el estallido del paro. En realidad, fue durante los años de mayor bonanza económica cuando España se desmarcó de los países de su entorno en el aumento del abandono escolar. Un 31,2% de los estudiantes que tienen entre 18 y 24 años deja las aulas en España, según los datos de un informe de la Comisión Europea presentado ayer y que analiza la evolución entre los años 2000 y 2009. La tasa duplica el registro europeo y sitúa a España entre los países con peor resultado, junto a Portugal y Malta. La burbuja inmobiliaria, un reclamo para los jóvenes que buscaban dinero fácil, y la mala integración de los ciudadanos inmigrantes explican las cifras, según la comisaria de Educación, Androulla Vassiliou, que presentó ayer el informe.
Dos crisis después la educativa y la económica, el panorama es incierto para los llamados ni-ni; es decir, los jóvenes que ni estudian ni trabajan. "Muchos jóvenes en España abandonaron los estudios atraídos por la demanda de empleos de baja cualificación en sectores como la construcción señaló Vassiliou, pero con la crisis se quedaron sin trabajo y ahora no saben donde ir", lamentó ante la prensa.
La tasa de desempleo juvenil duplica la media europea
Un 51% de los estudiantes españoles que dejaron sus estudios antes de completarlos no tiene hoy trabajo, pasando a engrosar la lista del desempleo juvenil, que también duplica la media europea.
Los datos del informe indican además que, una década después, España es el único de los tres países a la cola en la estadística que no ha mejorado su marca de fracaso escolar. Mientras que Malta, con una tasa del 38%, y Portugal, con la misma que España, consiguieron retener a más alumnos en las aulas, en España el índice creció en 7,2 puntos.
"Estudiar no sirve de nada"
"Prefería trabajar y tener dinero para hacer mi vida", cuenta Abraham
Abraham Wennberg fue uno de esos alumnos que dejaron el instituto antes de tiempo. Tiene 29 años, abandonó los estudios a los 16 y desde entonces ha tenido 12 trabajos diferentes. "Era mal estudiante y muy problemático, por eso me echaban de todas partes", recuerda este barcelonés, hoy camarero con contrato mileurista. Abraham se reenganchó a la Educación Secundaria Obligatoria (ESO) tras suspender el octavo curso del anterior sistema educativo, la EGB. No terminó tampoco el nivel equivalente en la ESO (tercero) y empezó un ciclo de Formación Profesional en Electricidad. Lo echaron a los pocos meses y, con 16 años, encontró el primer trabajo de su vida: mensajero a pie y en bicicleta.
Luego lo dejó y estuvo un año sin hacer nada, hasta que su madre le obligó a elegir entre el trabajo o los estudios. Abraham escogió lo segundo, pero sólo aguantó dos trimestres de tercero de la ESO.
Esa fue su última experiencia académica. A partir de ahí, este joven empieza una lista interminable de trabajos de lo más variopinto: repartidor de pizzas, monitor de comedor escolar, auxiliar administrativo, cajero en un centro recreativo, vendedor de discos, vigilante de seguridad, mozo de cuadra, teleoperador y camarero.
En estos 12 años, Abraham vivió en pisos compartidos, volvió a casa de su madre, ocupó una vivienda abandonada y pasó varios meses en el Ejército hasta que lo echaron: "Era la manera de no gastar en alquiler ni en comida. Además, me podía sacar la ESO y el carnet de conducir", recuerda.
Abraham tratará de sacarse el "maldito" tercero de la ESO en una escuela de adultos dentro de dos meses. Aun así, no se arrepiente de haber dejado los estudios a los 16 años: "No creo en el sistema educativo. Estudiar no soluciona nada. Y si no que se lo digan a los licenciados que ahora están en la calle", sentencia. "A los 16 años, no quería hacer nada de lo que me ofrecían. Prefería trabajar y tener dinero para hacer mi vida. Ahora es diferente, hay más variedad", admite Abraham, que ahora estudia, dice, porque tiene tiempo y se lo puede permitir.
Meta en 2020
La Unión Europea se ha fijado como objetivo rebajar la tasa al 10% en 2020, una meta ya alcanzada por siete países, entre los que se encuentra Finlandia, Austria y varios de los nuevos miembros del este del continente. A los restantes, la comisaria de Educación recomendó inversión pese a la crisis para dar una segunda oportunidad a las víctimas del boom inmobiliario.
La comisaria advirtió de que el modelo productivo ha de reorientarse hacia la capacitación laboral y la competitividad, el principal punto flaco de la economía española a largo plazo. Es necesario "atraer a los jóvenes a la formación profesional", según Vassiliou, "porque en el futuro se necesitarán más calificaciones para lograr trabajo", alertó. Según ella, el Gobierno también deberá poner de su parte, mejorando el atractivo de los planes de estudio e incorporando disciplinas que interesen tanto a los jóvenes como a sus futuros empleadores.
De hecho, el ministro de Educación, Ángel Gabilondo, aseguró ayer que uno de los "desafíos" de su departamento es que el fracaso escolar se reduzca al 20% en 2013 y llegue a alcanzar el 15% en 2020. La manera de lograrlo es, según el ministro, prolongar la permanencia en la formación. Para ello, el sistema debe ser "más flexible", afirmó Gabilondo, quien recordó que la Ley de Economía Sostenible, pendiente de aprobación, ya recoge que el último año de la ESO tenga un carácter más orientador y haya "optatividad para ir en una dirección o en otra".
El ministro de Educación también advirtió que el fracaso escolar "no se valora igual en todos los países", y en ese punto coincide con el presidente de la Confederación Española de Asociaciones de Padres de Alumnos (Ceapa), Pedro Rascón, que apunta que las cifras de la Comisión Europea "son relativas". "En España cada vez hay más jóvenes titulados, lo que indica que, aunque muchos alumnos no se graduen cuando toca, algunos lo hacen más tarde y se reenganchan al sistema educativo", apunta.
La responsabilidad de los sistemas educativos es estrictamente nacional. En algunos países, como en España, está además transferida a las comunidades autónomas. En este sentido, los datos varían entre las autonomías y guardan relación con la situación económica. Por último, el informe pone de manifiesto que los hijos de inmigrantes abandonan antes los estudios. Un 26% de ellos dejan las aulas, una cifra que aumenta hasta superar el 40% en países como España, Italia o Grecia.
El 31% de los jóvenes no termina la Educación Secundaria Obligatoria, según un informe de la Comisión Europea
D. BASTEIRO / A. FLOTATS Bruselas / Madrid 01/02/
España dobla la media europea en abandono escolar
La crisis llegó a la educación mucho antes que los problemas financieros o el estallido del paro. En realidad, fue durante los años de mayor bonanza económica cuando España se desmarcó de los países de su entorno en el aumento del abandono escolar. Un 31,2% de los estudiantes que tienen entre 18 y 24 años deja las aulas en España, según los datos de un informe de la Comisión Europea presentado ayer y que analiza la evolución entre los años 2000 y 2009. La tasa duplica el registro europeo y sitúa a España entre los países con peor resultado, junto a Portugal y Malta. La burbuja inmobiliaria, un reclamo para los jóvenes que buscaban dinero fácil, y la mala integración de los ciudadanos inmigrantes explican las cifras, según la comisaria de Educación, Androulla Vassiliou, que presentó ayer el informe.
Dos crisis después la educativa y la económica, el panorama es incierto para los llamados ni-ni; es decir, los jóvenes que ni estudian ni trabajan. "Muchos jóvenes en España abandonaron los estudios atraídos por la demanda de empleos de baja cualificación en sectores como la construcción señaló Vassiliou, pero con la crisis se quedaron sin trabajo y ahora no saben donde ir", lamentó ante la prensa.
La tasa de desempleo juvenil duplica la media europea
Un 51% de los estudiantes españoles que dejaron sus estudios antes de completarlos no tiene hoy trabajo, pasando a engrosar la lista del desempleo juvenil, que también duplica la media europea.
Los datos del informe indican además que, una década después, España es el único de los tres países a la cola en la estadística que no ha mejorado su marca de fracaso escolar. Mientras que Malta, con una tasa del 38%, y Portugal, con la misma que España, consiguieron retener a más alumnos en las aulas, en España el índice creció en 7,2 puntos.
"Estudiar no sirve de nada"
"Prefería trabajar y tener dinero para hacer mi vida", cuenta Abraham
Abraham Wennberg fue uno de esos alumnos que dejaron el instituto antes de tiempo. Tiene 29 años, abandonó los estudios a los 16 y desde entonces ha tenido 12 trabajos diferentes. "Era mal estudiante y muy problemático, por eso me echaban de todas partes", recuerda este barcelonés, hoy camarero con contrato mileurista. Abraham se reenganchó a la Educación Secundaria Obligatoria (ESO) tras suspender el octavo curso del anterior sistema educativo, la EGB. No terminó tampoco el nivel equivalente en la ESO (tercero) y empezó un ciclo de Formación Profesional en Electricidad. Lo echaron a los pocos meses y, con 16 años, encontró el primer trabajo de su vida: mensajero a pie y en bicicleta.
Luego lo dejó y estuvo un año sin hacer nada, hasta que su madre le obligó a elegir entre el trabajo o los estudios. Abraham escogió lo segundo, pero sólo aguantó dos trimestres de tercero de la ESO.
Esa fue su última experiencia académica. A partir de ahí, este joven empieza una lista interminable de trabajos de lo más variopinto: repartidor de pizzas, monitor de comedor escolar, auxiliar administrativo, cajero en un centro recreativo, vendedor de discos, vigilante de seguridad, mozo de cuadra, teleoperador y camarero.
En estos 12 años, Abraham vivió en pisos compartidos, volvió a casa de su madre, ocupó una vivienda abandonada y pasó varios meses en el Ejército hasta que lo echaron: "Era la manera de no gastar en alquiler ni en comida. Además, me podía sacar la ESO y el carnet de conducir", recuerda.
Abraham tratará de sacarse el "maldito" tercero de la ESO en una escuela de adultos dentro de dos meses. Aun así, no se arrepiente de haber dejado los estudios a los 16 años: "No creo en el sistema educativo. Estudiar no soluciona nada. Y si no que se lo digan a los licenciados que ahora están en la calle", sentencia. "A los 16 años, no quería hacer nada de lo que me ofrecían. Prefería trabajar y tener dinero para hacer mi vida. Ahora es diferente, hay más variedad", admite Abraham, que ahora estudia, dice, porque tiene tiempo y se lo puede permitir.
Meta en 2020
La Unión Europea se ha fijado como objetivo rebajar la tasa al 10% en 2020, una meta ya alcanzada por siete países, entre los que se encuentra Finlandia, Austria y varios de los nuevos miembros del este del continente. A los restantes, la comisaria de Educación recomendó inversión pese a la crisis para dar una segunda oportunidad a las víctimas del boom inmobiliario.
La comisaria advirtió de que el modelo productivo ha de reorientarse hacia la capacitación laboral y la competitividad, el principal punto flaco de la economía española a largo plazo. Es necesario "atraer a los jóvenes a la formación profesional", según Vassiliou, "porque en el futuro se necesitarán más calificaciones para lograr trabajo", alertó. Según ella, el Gobierno también deberá poner de su parte, mejorando el atractivo de los planes de estudio e incorporando disciplinas que interesen tanto a los jóvenes como a sus futuros empleadores.
De hecho, el ministro de Educación, Ángel Gabilondo, aseguró ayer que uno de los "desafíos" de su departamento es que el fracaso escolar se reduzca al 20% en 2013 y llegue a alcanzar el 15% en 2020. La manera de lograrlo es, según el ministro, prolongar la permanencia en la formación. Para ello, el sistema debe ser "más flexible", afirmó Gabilondo, quien recordó que la Ley de Economía Sostenible, pendiente de aprobación, ya recoge que el último año de la ESO tenga un carácter más orientador y haya "optatividad para ir en una dirección o en otra".
El ministro de Educación también advirtió que el fracaso escolar "no se valora igual en todos los países", y en ese punto coincide con el presidente de la Confederación Española de Asociaciones de Padres de Alumnos (Ceapa), Pedro Rascón, que apunta que las cifras de la Comisión Europea "son relativas". "En España cada vez hay más jóvenes titulados, lo que indica que, aunque muchos alumnos no se graduen cuando toca, algunos lo hacen más tarde y se reenganchan al sistema educativo", apunta.
La responsabilidad de los sistemas educativos es estrictamente nacional. En algunos países, como en España, está además transferida a las comunidades autónomas. En este sentido, los datos varían entre las autonomías y guardan relación con la situación económica. Por último, el informe pone de manifiesto que los hijos de inmigrantes abandonan antes los estudios. Un 26% de ellos dejan las aulas, una cifra que aumenta hasta superar el 40% en países como España, Italia o Grecia.
jueves, 3 de febrero de 2011
Territori: dues lògiques
Publicat a Avui 26/01/11 02:00 - Josep Oliva i Casasemail
“Cal fer compatible la tecnologia, que cada dia va avançant, amb el respecte en la manera de tractar-ho tot, siguin organismes vius o elements físics inanimats”
En el tractament del territori hi ha, per una part, els requeriments i les exigències de cara al manteniment de la Terra (versió Gaia), és a dir, la preservació de les condicions de vida del planeta. És el que es pot etiquetar com a lògica ecològica. Pensem, però, que el terme ecològic es refereix, estrictament, a aspectes biològics i de medi ambient. Per altra part també hi ha la necessitat i el dret dels humans a tenir un hàbitat digne. Ho qualifico de lògica humana, o que també podríem anomenar, en general, urbanística i, en el cas específic de les ciutats, es podria parlar de lògica urbana. Ara bé, dins d'aquest apartat cal afegir els valors paisatgístics els quals pertanyen al camp de l'estètica. Pensem que el concepte de paisatge és veure el territori amb ulls culturals, i, en aquest sentit, el paisatge el fabrica l'home. Amb això encara no s'esgota aquesta lògica perquè, a part de la consideració del paisatge, hi ha un altre component que és l'economia, un factor que l'urbanista mai ha d'oblidar.
Per tant, la lògica ecològica i la lògica humana són els dos eixos al voltant dels quals gira el tractament del territori, però estan contraposats perquè responen a interessos ben diferents. El repte és conjugar-los bé, és a dir, de manera equilibrada. La veritat és que resulta difícil combinar les dues lògiques inclosos els dos elements complementaris adherits a la lògica humana, els quals, al seu torn, són imprescindibles per encaminar-nos cap a societats que subministrin qualitat de vida. I, en aquest sentit, seria bo recordar el principi budista que defensa aconseguir el màxim benestar amb el mínim consum perquè, fora d'aquest entorn òptim, caiem en el consum desaforat que porta a malmetre el planeta. En l'altre extrem, també podríem caure en el que seria l'integrisme ecològic. En definitiva, és un tractament de globalitat, sotmès a un equilibri entre els quatre factors. A més a més, pel que fa a ambdues lògiques caldria intentar frenar l'explosió demogràfica i, alhora, posar en qüestió les baixes densitats en l'edificació.
Tot això s'hauria de traduir en el fet de deixar empremtes de qualitat sobre el territori. I vol dir que cal fer-ho sense deteriorar el medi ambient, sense anar contra la sostenibilitat, tenint en compte la lògica humana, sent sensibles al paisatge i no perdent de vista les necessitats de l'economia al servei de les persones. És a dir: 1) actuar respectant el planeta, 2) construir un hàbitat adient per a la població, 3) conservar i potenciar els valors paisatgístics, 4) afavorir el desenvolupament de l'economia. Reitero que aquesta tasca no és fàcil. Sovint ens trobem amb l'enfrontament idealisme versus pragmatisme que origina molts dubtes pel que fa a les solucions a propugnar. Cal fer compatible la tecnologia, que cada dia va avançant, amb el respecte en la manera de tractar-ho tot, siguin organismes vius o elements físics inanimats.
Ara bé, aquest plantejament necessita intervencionisme polític, i ha d'anar-ne acompanyat, però amb la condició que hi hagi idees clares i amb el compromís d'implementar-les. I, naturalment, ha de posar l'interès general per sobre dels interessos particulars. Sense la gestió de l'administració pública és gairebé impossible que es facin intervencions de qualitat en el territori i amb visió de futur, és a dir, a mitjà i llarg termini. Aquesta exigència és, evidentment, contrària al liberalisme aplicat a l'urbanisme. Més que mai, avui en dia no ens podem permetre fer polítiques del laissez-faire.
“Cal fer compatible la tecnologia, que cada dia va avançant, amb el respecte en la manera de tractar-ho tot, siguin organismes vius o elements físics inanimats”
En el tractament del territori hi ha, per una part, els requeriments i les exigències de cara al manteniment de la Terra (versió Gaia), és a dir, la preservació de les condicions de vida del planeta. És el que es pot etiquetar com a lògica ecològica. Pensem, però, que el terme ecològic es refereix, estrictament, a aspectes biològics i de medi ambient. Per altra part també hi ha la necessitat i el dret dels humans a tenir un hàbitat digne. Ho qualifico de lògica humana, o que també podríem anomenar, en general, urbanística i, en el cas específic de les ciutats, es podria parlar de lògica urbana. Ara bé, dins d'aquest apartat cal afegir els valors paisatgístics els quals pertanyen al camp de l'estètica. Pensem que el concepte de paisatge és veure el territori amb ulls culturals, i, en aquest sentit, el paisatge el fabrica l'home. Amb això encara no s'esgota aquesta lògica perquè, a part de la consideració del paisatge, hi ha un altre component que és l'economia, un factor que l'urbanista mai ha d'oblidar.
Per tant, la lògica ecològica i la lògica humana són els dos eixos al voltant dels quals gira el tractament del territori, però estan contraposats perquè responen a interessos ben diferents. El repte és conjugar-los bé, és a dir, de manera equilibrada. La veritat és que resulta difícil combinar les dues lògiques inclosos els dos elements complementaris adherits a la lògica humana, els quals, al seu torn, són imprescindibles per encaminar-nos cap a societats que subministrin qualitat de vida. I, en aquest sentit, seria bo recordar el principi budista que defensa aconseguir el màxim benestar amb el mínim consum perquè, fora d'aquest entorn òptim, caiem en el consum desaforat que porta a malmetre el planeta. En l'altre extrem, també podríem caure en el que seria l'integrisme ecològic. En definitiva, és un tractament de globalitat, sotmès a un equilibri entre els quatre factors. A més a més, pel que fa a ambdues lògiques caldria intentar frenar l'explosió demogràfica i, alhora, posar en qüestió les baixes densitats en l'edificació.
Tot això s'hauria de traduir en el fet de deixar empremtes de qualitat sobre el territori. I vol dir que cal fer-ho sense deteriorar el medi ambient, sense anar contra la sostenibilitat, tenint en compte la lògica humana, sent sensibles al paisatge i no perdent de vista les necessitats de l'economia al servei de les persones. És a dir: 1) actuar respectant el planeta, 2) construir un hàbitat adient per a la població, 3) conservar i potenciar els valors paisatgístics, 4) afavorir el desenvolupament de l'economia. Reitero que aquesta tasca no és fàcil. Sovint ens trobem amb l'enfrontament idealisme versus pragmatisme que origina molts dubtes pel que fa a les solucions a propugnar. Cal fer compatible la tecnologia, que cada dia va avançant, amb el respecte en la manera de tractar-ho tot, siguin organismes vius o elements físics inanimats.
Ara bé, aquest plantejament necessita intervencionisme polític, i ha d'anar-ne acompanyat, però amb la condició que hi hagi idees clares i amb el compromís d'implementar-les. I, naturalment, ha de posar l'interès general per sobre dels interessos particulars. Sense la gestió de l'administració pública és gairebé impossible que es facin intervencions de qualitat en el territori i amb visió de futur, és a dir, a mitjà i llarg termini. Aquesta exigència és, evidentment, contrària al liberalisme aplicat a l'urbanisme. Més que mai, avui en dia no ens podem permetre fer polítiques del laissez-faire.
A case for active preservation
An op-ed from Barcelona by Mario Ballesteros
Is preservation really inertia as Koolhaas maintains? Perhaps it's time that architects take on the task of giving life to innovative prospects for the reinterpretation of the past
Who would have thought it: The Past is the Next Big Thing.
Historic preservation is all the rage in avant-garde design journals and in the core curriculums of chic new architecture schools (Strelka), a hot conversational topic in online forums and art-crowd dinner parties. How exactly has preservation made a comeback and what opportunities does it hold for contemporary architecture?
At last year's Venice Biennale, in typically timely fashion and under a title worthy of a Mexican wrestling movie villain (Cronocaos), Rem Koolhaas approached the "under-explored" theme of preservation with his infallible mix of hard facts, intentionally messy collage and pumped-up rhetoric. He described 2010 as a point of "perfect intersection" for two tendencies in architecture: preservation and destruction.
Preservation isn't a new theme for Koolhaas. In 2004, he published a short piece titled Preservation is Overtaking Us. Along with Cronocaos, this text sums up the architect's views on the subject, which can be outlined schematically as: 1) The interest in preservation rises from a continued obsession with the past, 2) Preservation offers architects the possibility of inaction, and 3) Everything is now susceptible to preservation. To what degree are these assumptions, developed four years before the current economic debacle, practically at the height of the boom, still valid?
1. Obsession with the past
The budding interest and newfound relevance of preservation in architecture isn't born from an "obsession with the past," as the brief for Cronocaos affirms, but from a wariness of the present and concern for the immediate future.
The recession has pushed many architects away from building, and forced them into a standstill. Moments of uncertainty often lead to pause and careful consideration of what should or shouldn't be done next, what should be kept and what should be discarded. Coincidentally, this is also the basic focus of architectural preservation. In the deepest sense, preservation is a perfect strategy for moments of radical transition: it stems not only from fear or nostalgia, but also from a survival instinct. (Self-preservation, anyone?)
2. Inaction
Is preservation really a matter of inaction, "an architecture that does nothing," (Preservation is Overtaking Us) as Koolhaas has implied? In a way, preservation does oppose specific actions (destruction or construction), but it is never about "doing nothing." Preservation requires recording and studying and choosing and debating and occasionally fighting.
Preservation might oppose destruction or construction, but it always turns to reconstruction: of buildings, their histories, their briefs, their contexts. In this sense, preservation is as much about research, documentation, interpretation, and disclosure, as it is about physical conservation.
Perhaps it is time for architects to assume a role in generating critical, innovative, and relevant approaches to reconstructing the past. (Particularly the recent past.) Go out! Recover! Collect! Dig! Document! Hurl the important questions to the faces of those that got us here: developers, financiers, politicians, supposed role models and mentors.
Look in front of you: thousands of empty, crappy apartments in the peripheries of just about any city. Piles of construction debris from interrupted projects, and piles of paperwork detailing dubious transactions and backroom deals. Suburban tract houses and mini McMansions left to the wilderness like Mayan ruins. Towering resort skeletons left standing at half their projected height. The obscene, gaping holes of base excavations for failed skyscrapers, waiting hungry for a totem that will never come to fill them up.
In contexts of crisis, architectural preservation—of buildings, but also of structures, archives, discarded or abandoned plans, as well as other minutiae and ephemeral documentation—becomes an indispensable tool for critical, political, and historical disclosure. Historical value, in this sense, transcends formal architectural merit. Preservation needs to move away from nostalgia and surface; it needs to be cold, clinical, and combative.
A call to account, not to inaction.
3. Preserve everything?
If indeed "preservation is overtaking us," if it is no longer a retroactive, but proactive activity, if "everything we inhabit is potentially susceptible to preservation," then, the key question is not what to preserve, but if we should preserve everything. At a time when preservation no longer focuses only on buildings, but "on human experience itself" (Jorge Otero-Pailos), the task of preserving everything seems daunting, bordering on the absurd.
Should we preserve everything? Koolhaas says no. Both "Preservation…" and Cronocaos propose alternatives: a "bar code" for cities with random, alternating, strips of space that "could either be preserved forever or systematically scraped," or a number of guidelines for the obliteration of what AMO considers "Insignificant Universal Junk": "parts of the cultural or natural heritage [that] are insignificant and transient and therefore need to be demolished to facilitate the growth and development of mankind as a whole…" (Designboom) These might be controversial, thought-provoking measures, but they aren't viable solutions. Preservation cannot be left to chance, and the truth is that, in some cases, even junk needs to be preserved, because it's bad for us, and we have to remember that. Leftover or discarded products of corporate or official culture might seem insignificant, but they are never devoid of meaning and cues.
Preserving the ruins of the contemporary is no romantic endeavor. Architects and preservationists should keep in mind Kevin Lynch's simple yet powerful observation: "wastes are full of information." (Wasting Away. An Exploration of Waste: What It Is, How It Happens, Why We Fear It, How To Do It Well , San Francisco, Sierra Club, 1990, 79). An active, almost immediate move in preservation (or at least documentation, analysis, etc.) is needed to salvage evidence among the spoils of the current building debacle and finding ways out of it. If we can't achieve any sort of consensus as to what is, or what might be valuable or not, and if the "wrenching simultaneity of preservation and destruction [is] destroying [our] sense of a linear evolution of time" (Venice Architecture Biennale 2010) is sandwiching past, present, and future together at a dizzying speed; perhaps we need to begin by asking ourselves how to preserve everything, to which degree, through which strategies.
Perhaps it is time that, instead of lingering on naive utopias, or fixating on formal acrobatics, experimental and digital practices in architecture were put to a better use. Designing mechanisms for preservation and disclosure—through digital reconstruction, archiving and safekeeping, opening up workflow and legal records, building community-based architectural repositories, open spatial registers, digital memory imprints, etc.—could be a good way to begin. Just a thought.
Mario Ballesteros is an editor and researcher based in Barcelona. He sporadically blogs at Mañanarama
Suscribirse a:
Entradas (Atom)