The Distinctive City

by Edward T. McMahon

• 

Around the world, cities are seeking the recipe for economic success in a rapidly changing global marketplace. Indispensable assets in a post–industrial economy include: well–educated people, the ability to generate new ideas and to turn those ideas into commercial realities, connectivity to global markets, and multi-modal transportation infrastructure. Another critical—but often forgotten—asset is community distinctiveness.

Why Does Place Matter?

Saffron Woodcraft on 20th Apr 12

 

The idea of ‘community’ has gone in and out of fashion in the past few decades. In the 1980s and 1990s, commentators on globalization suggested that places, and, in particular, cities would no longer matter if people and organizations could be connected anywhere and everywhere.

Image courtesy of Crispin Hughes

Two decades of change has shown this picture to be only partially accurate. Global connectedness has transformed the way businesses operate, and how people relate to each other and to places. Yet, cities have become more, not less, significant.

Amateur Architecture: A New Vernacular? the new pritzker prize

The new pritzker prize is similar to vernacular architecture? that is what Evan Chakroff is telling about at

amateur architecture a new vernacular

shapes of hardocore architecture

A few images of hardcore architecture for archinect news

hard–core
adj \-ˈkȯr\
1: a : of, relating to, or being part of a hard core
2: of pornography : containing explicit descriptions of sex acts or scenes of actual sex acts
3: characterized by or being the purest or most basic form of something

Modernism

Modern Architecture was a fashion statement. Coated with an ideology of social impromptu and urban reconstruction, it seems undeniable and remarkable that the dominant gene of the Modern Movement’s DNA was its aesthetics.

Nuevos ciudadanos en el espacio publico

Acaba de nacer una ciudad big brother. IBM ha elegido a la cobaya de moda, Río de Janeiro, para aplicar su concepto smarter city de control y gestión de datos. La propaganda bidireccional (gobierno local y sector privado) es redonda: la ciudad es smart (inteligente) y controlaremos todos los datos (tráfico, contaminación, temperatura, flujos) de la urbe. Pero las críticas a este concepto  de ciudad inteligente burocrática y top down son redondísimas y demoledoras. 

El arte de reconocer preexistencias

L'art de reconèixer preexistències

Sovint confonem la globalització de les relacions amb la preterició de cada lloc concret

Els orientals et tornen el canvi amb les dues mans. Tot el que intercanvien ho presenten així. És la cortesa actitud de qui fa ofrenes. La litúrgia cristiana, hereva de la gestualitat oriental, encara conserva aquesta simetria de posats. Els occidentals l'hem perduda. Allarguem apressadament una sola mà amb el bitllet o l'objecte i ni tan sols busquem la mirada de l'altre. De tan pragmàtics, fem angúnia. El nostre gest no passa de braceig. Moltes màquines resulten més atentes.

El gests són més importants que no semblen. Tradueixen la manera de pensar. Als occidentals, la tecnologia ens ha fet irreverents. Més ben dit, insensibles. Un perruquer japonès em deia que abans de tallar els cabells cal mirar la inclinació de les arrels. La cabellera no és una massa amorfa i isotròpica que es pugui remenar com una escombra. Les preexistències són determinants, perquè no creem objectes, només transformem coses ja existents, sigui fang, cabells o paisatges.

L'urbanisme i l'arquitectura moderns ho han perdut de vista. Massa sovint, no tenen sentit del lloc. Confonen la globalització de les relacions amb la preterició de les localitzacions. No miren el fol·licle pil·lós i el caient del cabell, van de dret al cop de tisora. Després ho aguanten tot amb laca i fixador. Per això torna el bioclimatisme, propi de l'arquitectura de tota la vida. Massa eines i massa poc coneixement. No hi ha cases en general: hi ha aquesta casa aquí o aquella altra allà. Edificar és modificar un lloc, no contrariar-lo construint-hi.

El sostenibilisme deu ser l'art de reconèixer preexistències. Com són les coses, què cal fer per dur l'aigua al nostre molí sense engegar-ho tot enlaire. Podríem començar tornant el cavi amb les dues mans i mirant als ulls el nostre interlocutor. Hi retrobaríem un altre ésser humà. Després, girant la vista, començaríem a veure el món. A partir d'aquí, entendríem el sol i la pluja, el vent i les pujades. Faríem sense desfer.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya

Ramon Folch
Socioecòleg, Director general d'ERF
30-01-2012

Smarth Growth Codes